|
|
ESTUDI ZONAL DEL CALÓ DE RAFALET (MENORCA)
|
Descripció de les formacions i comunitats trobades: ZONA SUPRALITORAL
|
|
PRÒLEG
L’estudi del bentos marí a Menorca és quelcom que, a hores d’ara, es troba prou ben estudiat. L’objectiu així doncs que he cercat en aquest treball no és tan la descoberta d’una flora i fauna ja coneguda en bona part, sinó una excusa per poder posar a la pràctica i reexplicar amb exemples els coneixements adquirits de manera teòrica sobre la biodiversitat de la costa dels Països Catalans i la seva estructuració en el fons marí.
Un segon objectiu d’aquest treball ha estat la idea seductora de poder legitimar un marc de protecció legal en un espai del litoral menorquí, tot describint la seva riquesa, i de pas contribuir al coneixement d’una illa tan estimada per mi com és Menorca.
Encoratjat per tot això, he emprès l’apassionant viatge cap a les profunditats del mar per acollir en aquest treball els resultats de dues setmanes d’intensa feina prospectiva.
Durant l’estiu de 1996, concretament entre el 25 de juliol i el 5 d’agost, s’ha dut a terme l’estudi sobre l’ecosistema marí del caló de Rafalet de la illa de Menorca (Balears). Per això, s’han efectuat 2 transectes que recorren el caló transveralment, de manera a poder copçar la màxim diversitat d’hàbitats per poder així extreure un catàleg florístic i faunístic de la zona, així com relacionar les principals espècies amb conjunts faunístics i/o florístics com són les comunitats i les formacions. També s’ha observat el poblament de l’entorn del caló, que es està subjecte a més gran fondària, per comparar les possibles diferències. Els transectes bionòmics estan dominats principalment per espècies d’algues fotòfiles com Padina pavonica, Halopteris scoparia, Acetabularia acetabulum, i algunes coralinàcies. Les zones on la llum és més escassa (menys del 10% de la que arriba en superfície) estan dominades per espècies esciàfiles tan d’algues com Peyssonnelia spp., Lithophyllum expansum, i algunes udoteàcies com també d’animals com Myriapora truncata, Protula intestinum, i diversos escleractinis i madreporaris, sent el més representatiu d’ells sens dubte Leptopsammia pruvoti. El poblament de la perifèria del caló és molt semblant, però destaca la presència d’abundants colònies filtradores de Schizotheca serratimago, absents dins el caló.
La zonació litoral i les comunitats bentòniques
En el medi marí, els canvis ambientals són més intensos en un eix vertical que en un eix horizontal. Els gradients que presenten aquests factors ambientals en l’eix vertical fan que les comunitats bentòniques es distribueixin en franges o cinturons paral·lels a la superfície de la mar. A aquesta tendència se l’anomena zonació.
Els gradients associats a aquest eix són molt evidents quan es travessa la interfase aire/aigua, ja que s’hi acompleix un canvi brusc d’ambients típicament terrestres a ambients típicament marins. Els gradients que hi ha associat a aquesta interfase i en fondària són de tipus quantitatiu i qualitatiu. Dintre dels primers podem considerar:
- La humectació, la qual depèn directament de l’alçada sobre el nivell del mar i el grau d’hidrodinamisme existent.
- L’hidrodinamisme, que té un efecte màxim al nivell zero i decreix en alçada i fondària.
- La quantitat de llum incident, la qual decreix exponencialment en augmentar la fondària.
- La freqüència d’esdeveniments aperiòdics que afecten els grups d’organismes bentònics, la qual disminueix exponencialment amb la fondària.
- La temperatura, que, llevat de les èpoques de barreja, disminueix amb la fondària.
És important de remarcar que, en determinats casos, són més importants les variacions en els paràmetres quantitatius que els seus valors mitjans. Molt sovint les variacions i els valors màxims i mínims de temperatura, llum, hidrodinamisme, salinitat, etc., limiten el creixement dels organismes, o determinen la dinàmica de les comunitats bentòniques. Així, per exemple, les condicions ambientals mitjanes de temperatura, llum i nutrients que hom troba a les aigües de Menorca possibilitarien el desenvolupament d’esculls coral·lins. Això no obstant, les temperatures mínimes hivernals de 14 o 15 graus que es mantenen durant almenys tres mesos impedeixen la vida del coralls hermatípics en aquesta zona
Associats a aquests canvis quantitatius, es poden esmentar els següents de quantitatius:
- Un canvi en la composició espectral de la llum a causa de les absorcions diferencials de les diferents longituds d’ona de l’aigua. Així, en aigües molt transparents com les de Menorca, la transmitància a la zona del blau és elevada i la clorofil·la absorbeix la llum que arriba al fons amb més eficiència. Aquest factor contribueix que els fons estiguin dominats per algues fotòfiles fins als 20-25 m, i no apareguin comunitats coralígenes fins als 35-40 m, on en canvi en les costes de la província de Girona apareixen aquestes últimes inclús abans dels 20 m. Això no obstant, i segons els estudis més recents, sembla que la fotosíntesi depèn més de la quantitat de llum que de la qualitat, la qual cosa invalida (almenys parcialment) la teoria de l’adaptació cromàtida, segons la qual les algues verdes estarien més adaptades als nivells superficials, les roges als profunds (on rebrien, respectivament, llum de les longituds d’ona complementàries) i les brunes a profunditats intermèdies.
- Un canvi en la direcció del moviment de l’aigua en fondària, la qual presenta un moviment bidireccional en la component vertical molt important vora la superfície (zona d’oscil·lació) que es va transformant progressivament fins a presentar uns moviments unidireccionals en la component horizontal en fondària (zona de flux). La intensitat d’aquest flux és cabdal per a la supervivència de molts organismes suspensívors, l’orientació dels quals reflecteix la direcció dominant del flux.
- Un canvi en les característiques del sediment i de les taxes de sedimentació.
Actualment s’admet, doncs, que els factors abiòtics determinen el possible "pool" d’espècies que actuen en el gradient que com a conseqüència donen lloc a una sèrie de bandes o horitzons caracteritzats per la presència o abundància d’uns organismes concrets que van substituint-se al llarg de l’eix vertical. Això no obstant, els factors biòtics poden ser molt importants com a estructuradors de les comunitats bentòniques. De fet, la importància relativa d’uns i altres sembla dependre del sistema, de tal manera que en les comunitats més estructurades són les relacions biòtiques les que determinen la constitució final dels poblaments, mentre que en les comunitats menys madures els factors físics tenen una importància més gran.
Tot i que els mecanismes biològics que determinen la complexitat dels ecosistemes marins són infinitament més diversos que els paràmetres ambientals abans esmentats, hi ha algunes relacions que són vitals per entendre la constitució final de l’ecosistema:
- La depredació, on en l’ecosistema bentònic se centra en la matèria proporcionada pels organismes fotosintetitzadors, suspensívors i detritívors, que són les possibles vies d’entrada energètica. Les garotes, els cirrípedes, els cargolins de roca i altres gasteròpodes (especialment opistobranquis), les estrelles de mar i holotúries són exemples que contribueixen a moldejar l’aspecte final de les comunitats.
- La competència, que es dóna gairebé sempre pels recursos limitants com la llum, els nutrients, l’aliment o l’espai. Així, les algues resulten més afavorides davant dels animals suspensívors en la competència per l’espai quan la llum no és el factor limitant, i només perden terreny i inclús desapareixen per sota d’un 10% de la irradiància superficial. L’estructura de la vegetació en estrats també ve determinada per la competència per la llum, de tal manera que les comunitats algals recorden comunitats terrestres en miniatura. L’herviborisme és un dels principals efectes que permeten que no s’acompleixi una màxima estructuració.
- La simbiosi amb cianofícies i zooxantel·les produeix la combinació de les dues principals estratègies dels productors primaris: la fotosintètica amb la suspensívora. Això possibilita a algunes espècies bentòniques d’esponges (gèneres com Ircinia o Cliona) i d’antozous (gèneres Anemonia, Cladocora) colonitzar uns biòtops en principi reservats a les algues. Molts altres animals tenen simbiosi amb algues (alguns poliquets, mol·luscs, tunicats, etc.) sense ser, però, suspensívors.
- L’augment de la mida i el gruix del tal·lus de les algues són factors evolutivament lligats, els quals afavoreixen la persistència en el temps, perquè en dificulten el consum per part dels hervíbors. La calcificació del tal·lus és un pas més en aquest sentit. En general, hom observa un augment de les formes carbonatades i de les algues més perdurables en augmentar l’estabilitat i la complexitat del medi.
Els horitzons es caracteritzen, com s’ha explicat, per la presència d’unes certes espècies vegetals i animals que es distribueixen en bandes més o menys estretes. Cada horitzó pot ésser considerat una comunitat, tot i que el terme té un sentit més ampli, ja que no pressuposa cap lligam amb un gradient físic determinat. Així doncs, una comunitat és pròpiament una població mixta, formada per individus de diferents espècies que viuen en un espai continuat delimitat de manera convencional i carateritzada per l’espècie o espècies més abundants. Malgrat això, en aquest treball s’ha prioritzat la relació que hi ha entre la composició biòtica del bentós i el tipus d’espai que ocupa, integrant en la terminologia que dóna nom a cada comunitat descrita, així doncs, a més a més de l’espècie o espècies més abundants (si és que n’hi ha que destaquin pel seu major recobriment sobre la resta) la característica principal del gradient físic que les acompanya.
Caraterització de la zona estudada de’s Caló de Rafalet.
En l’objectiu d’exemplificar tots els paràmetres anteriorment descrits que constitueixen la zonació litoral i les comunitats bentòniques s’ha decidit empendre un estudi bionòmic del bentos marí d’una cala menorquina.
Per l’elecció de la zona on desenvolupar el treball s’han tingut en compte un seguit de ventatges que oferia l’espai d’Es caló de Rafalet i que per això cal fer esment:
- A nivell conservacionista és una cala que gaudeix ja d’una certa protecció legal, tot i que només la part terrestre. El seu singular alzinar força madur i molt homogeni, enclavat en galeria tot seguint un barranc ha influit sens dubte en la consecució d’aquest privilegi. Seria interessant una protecció integral d’aquest espai (terra i mar) ja que la seva gran proximitat a una àrea molt turística i en expansió contínua com és S’algar fa necessari aquest grau de protecció.
- A nivell faunístic és una cala que les seves dimensions massa petites, la manca d’una platja, i la seva inaccessibilitat en cotxe han produit fins ara que es mantigui inalterada i relativament poc visitada. La manca de massa intrusisme ha permès que s’hi puguin observar petites colònies de diferents i destacables espècies ornítiques a les seves proximitats (Columba livia, Phalacrocorax aristotelis, Apus apus, i altres).
- A nivell logístic és una cala que es troba enplaçada prop de la localitat (Es castell) on s’ha muntat un improvisat laboratori on observar les mostre sostretes, i que a més a mes és també el lloc d’habitatge, sent de relatiu fàcil accés la cala en barca des d’algun moll proper a aquest poble.
- A nivell de possibilitats d’estudi és una cala que proporciona diversos hàbitats en quan a il·luminació i orientació del seu fons marí en una àrea relativament petita d’estudi. Aquest fet possibilita reunir en unes poques jornades de treball un compendi de forces estratègies ecològiques de la fauna i flora marina prou representatiu per a tota la cala i que presumiblement pot reunir l’objectiu plantejat en un principi de mostrar de manera pràctica la zonació i les distribució de les comunitats en un espai del mediterrani.
Arribat a aquest punt, es fa necessari indicar les característiques fisiognòmiques, geogràfiques i climatològiques de l’indret on es localitza Es Caló de Rafalet.
És una cala força profunda, superant els 100 m de llargada, però en canvi molt estreta, de tal manera que només en la part final més ampla es sobrepassen els 20 m. Aquests trets morfològics fan que la denominació de cala sigui poc escaient i que la toponímia hagi otorgat l’apelatiu de caló a l’indret. Aquestes dimensons la converteixen amb un caló d’aigües calmes, amb no molt fons, i de parets ombrívoles. L’orientació del caló és cap al SE, apareguent així durant el dia una riba on la insolació és constant i una altra on quasi és absent.
La vegetació que la circumda, així com la geologia, no és única, sinó que s’emmarca dins la sintonia que recórrer tot el Sud de l’illa, amb calcàries del miocè on s’hi desenvolupa en les zones més desproveïdes de sòl una màquia de garric i llentiscle amb l’ullastre com a arbre més abundant i en aquelles més riques pinedes amb romaní i estepes i on l’alzina es deixa entreveure. Tot i això, com ja s’ha comentat, el barranc que es prolonga terra endins a partir del caló gaudeix d’un microclima que ha originat l’aparició d’un alzinar molt notable, bosc escàs en aquesta part de l’illa.
El caló, al ser una prologació d’un barranc, té unes parets força altes, de manera que queda molt enclotat i són poques les plantes que hi arrelen. En canvi, aquest mateix fet propicia que les aus trobin un cau on niuar en les nombroses coves i cavitats que s’hi donen.
La climatologia correspon lògicament a la que es dóna en le conjunt de l’illa, típicament mediterrània, amb hiverns suaus i estius calorosos. La pluviometria és d’uns 500 mm a l’any (plou menys que a l’interior de l’illa on s’arriba a sobrepassar els 600 mm anuals) amb un màxim a l’octubre o de manera genèrica a la tardor, i un mínim al juliol o de manera genèrica a l’estiu.
Per a la realització d’aquest treball s’ha disposat d’una embarcació pneumàtica (Zodiac M1) per penetrar pels matins enmig del caló i poder executar les indispensables apnees. La barca ha servit també per emplaçar les mostres que s’han sostret del fons dins un bidó per a la posterior identificació. D’aquesta manera no ha calgut equipar-se amb moltes bosses per anar recol·lectant els organismes, i la feina ha pogut ser més còmoda i efectiva. La metodologia que s’ha seguit per l’elecció de les mostres ha estat simplement la recerca del màxim d’espècies, tot evitant de fer raspats o d’acumular mostres innecessàries que podrien malmetre el fons o minvar la biodiversitat i el recobriment animal i vegetal. És per això que gran part d’aquest treball prospectiu s’ha fet mitjançant la senzilla observació del fons marí, prenent bona nota de les espècies reconeixibles a simple vista, així com llur abundàcia i distribució. Per això ha calgut 8 visites a la zona d’una durada propera a les 3 hores, fent contínues apnees. En cap moment s’ha fet ús de l’escafandra autònoma, innecessària d’altra banda per la poca profunditat del fons, que en cap moment superava els 8 metres dins el caló.
Els exemplars capturats pel matí s’han dut al lloc de residència on s’han intentat clasificar per la tarda amb l’ajud d’una lupa binocular de 20 i 40 augments i material bibliogràfic d’identificació. Per això s’ha distribuit en cubetes de gran superfície el contingut del bidó transportat en la Zodiac, separant el material visible a simple vista. Un cop finalitzada aquesta operació és quan s’ha obervat a la lupa binocular les diferents restes obtingudes. Finalitzada l’observació de totes les mostres i llur determinació (situació que ha ocupat totes les hores de la tarda) s’ha passat a alliberar ja de nit els éssers encara vius al medi d’on són originaris, malgrat que per una millor accessibilitat i rapidesa (evitant així que es deterioressin més) s’han llençat en una cala diferent.
Les mostres obtingudes així com aquelles identificades en visum fent apnea corresponen a dos transectes transversals del caló que s’han escollit per representar gràficament les espècies i llur distribució. Aquests dos transectes s’han mesurat mitjançant una corda on s’ha marcat el seu primer metre. In situ s’ha realitzat el perfil batimètric gràcies a diferents mesures de la profunditat en punts característics al llarg de la secció imaginària del caló, un cop aquesta ja mesurada. Els transectes no s’han escollit a l’atzar ja que l’interès ha esta descriure el màxim possible de tipus de biocenosi, per obtenir així una lectura global de la riquesa de comunitats del caló i llur biodiversitat, i no tant una mesura quantitativa dels exemplars que s’hi troben en el seu conjunt. La subjectivitat en l’elecció de cada transecte ha tingut en compte representar:
- Diferents fondàries.
- Diferents il·luminacions.
- Diferents inclinacions de la costa.
- El màxim de cavitats i coves submarines.
- Diferents exposicions de la costa a la virulència del mar (hidrodinamisme).
A més a més de tot això, el darrer dia s’ha inspeccionat una zona més profunda a prop de Rafalet (aproximadament d’uns 30 m) amb l’intenció de conèixer i així comparar el bentos de més fondària amb l’observat dins el caló.
Descripció morfològica del transecte A (veure figura 1):
Presenta una banda il·luminada en superfície permenentment de dia que és la riba Nord. La inclinació d’aquest sector és d’un suau pendent fins als 2 m de fondària, a partir de la qual es baixa bruscament fins els 4 m on és la màxima fondària del transecte. La riba Sud, a part de ser l’obaga, presenta la pecularietat de formar part d’una semi-cova natural, de tal manera que la il·luminació directa hi és absent durant tot el dia. A més a més, en fondària s’hi presenten noves cavitats que aboquen a una gran foscor als organismes que hi viuen. El pendent d’aquest sector és molt pronunciat però una mica fictici doncs les coves i cavitats que s’hi endinsen gaudeixen d’extraploms força amples i llargs.
Pel què fa al sòcal de roca fragmentada que hi ha al ben mig del transecte, cal especificar que les dimensions dels còdols no són grans (oscilen entre 5 i 40 cm3) i que la inclinació del terreny és mínima. La il·luminació és minça en el sector de més el Sud, degut a la semi-cova i al ser l’obaga, en canvi és força elevada en el sector Nord perquè no hi ha res que faci ombra i a més a més la fondària és mínima i l’aigua molt transparent.
Descripció morfològica del transecte B (veure figura 2):
També presenta una banda il·luminada en superfície i una altra que no, però aquest cop a la inversa del transecte A. Aquest fet es dóna perquè a la riba Nord s’alça una cova que enfosqueix el fons, tot i que la llum s’esforça en entrar al ser la façana del solell. La riba Sud presenta una zona de costa força planera just abans d’arribar a l’aigua, de tal manera que el penya segat s’alça amb timidesa uns metres més endins. Això fa que, tot i ser la façana de l’obaga, rebi força insolació el fons marí. Cal dir també que apareix un esglaó d’1,5 m de llarg a poca fondària, cosa que accentua la quantitat de llum que hi arriba en aquests metres doncs el fons només està a 70cm.
Les dues ribes tenen en comú el fet de presentar nombroses coves i cavitats, sobretot la riba Sud. També presenten un superior hidrodinamisme que en el transecte A i la fondària a la que s’arriba també és sensiblement més alta (7 m).
Introducció a l’estudi bionòmic.
La bionomia bentònica marina s’encarrega de l’estudi de les comunitats o biocenosis d’éssers vius (vegetals i animals) que poblen els fons marins de qualsevol tipus (rocosos, sorrencs, fangosos, orgànics). Aquesta definició, però, genera una certa confusió a l’hora d’entendre del què es parla quan es fa la correspondència entre comunitat i biocenosi. De fet, són termes propers però no sinònims. Una comunitat, en un sentit estricte, és un tros d’un ecositema caracteritzat per un inventari d’espècies on les més abundants i representatives son anomenades dominants i donen nom a aquesta. Ecosistema i comunitat són termes que no presuposen cap dimensió o nivell d’estructuració. En canvi, biocenosi és una unitat funcional, és a dir, corresponent a sistemes o subsistemes el més tancats i autàrtics com sigui possible, definits de manera que l’intercanvi a través de les seves fronteres aceptades sigui mínim. Comunment aquestes fronteres es fan coincidir amb diferències brusques en la distribució de plantes i animals (límits aigua-terra, roca-sòl). Per ser escassses les espècies d’organització adaptada a distribuir la durada de la seva vida entre residències ecològiques molt dispars, se suposa que els intercanvis materials són petit, fet que a vegades no és sempre cert.
Sembla doncs més prudent parlar de comunitats en aquest treball, i no referir-se a biocenosi alhora d’atribuir a un conjunt d’espècies un nom que les agrupi segons la seva estratègia ecològica, ja que no es pot assegurar per cadascuna de les que s’han descrit que no hi hagi una important interdependència.
Abans de passar a descriure les comunitats que s’han trobat, cal explicar un altre concepte que s’ha utilitzat a l’hora de caracteritzar-les. Per referir-se als organismes amb característiques que tenen notable manifestació en l’anatomia i fisiologia de manera que la comunitat no ve definida per un llistat d’espècies, cal utilitzar un sistema de tipus biològics, que expressen la seva estructura. Amb la intenció d’interpretar els organismes com a expressió d’un procés d’adaptació a determinades condicions de vida (en el cas que ens ocupa seria la llum) tot buscant un criteri de classificació, cal referir-se al concepte de formació, es a dir, una entitat integrada per uns mateixos tipus biològics en combinació semblant, d’igual estructura És doncs la veu formació una expressió del clima que a ha propiciat una convergència evolutiva de les espècies, que junta associacions o fàcies (és a dir, abundàncies locals d’una o unes poques espècies com a resposta a algun factor ambiental especialment favorable) diferents, però amb fisiognomia comú. Les formacions que es descriuen en aquest treball són les següents:
- Formació d’algues fotòfiles: En la zona més superficial i fins a poca fondària es dóna una notable estratificació de les comunitats vegetals, en el nivell superior es donen espècies de mida considerable, amants de la llum. La presència d’aquest estrat erecta crea unes condicions de llum amortida en el subestrat inferior que afavoreixen el desenvolupament d’una alta riquesa d’espècies adaptades tant a la vida amb poca llum com amb molta.
- Formació d’algues esciòfiles: En endinsar-nos en fondària (a partir de 20 m) o en coves, on arriba menys del 10% de la llum superficial, les comunitats canvien gradualment d’aspecte (en una cova de forma més subtada). L’estrat d’algues arborescents perd densitat o inclús desapareix, i augmentala proporció d’algues incrustants o amb el tal·lus postrat i crostós, calcificat i estructurat en capes.
- Formació de posidònia: Dóna lloc a la comunitat que duu el mateix nom.Ocupa generalment força extenció, tot i que en el present estudi aquesta formació sigui un quant reduida. La comunitat que allotja en les seves fulles presenta una alta diversitat d’organismes i una complexa organització. Aquestes espècies es distribueixen en la multiplicitat de ninxols existents, i estan relacionades mitjançant una complicada organització tròfica, el què li dóna a tot el conjunt una gran estabilitat.
- Formació de precoraligen: Caracteritzades per l’absència algal i la gran abundància de formes bentòniques animals. Està formada per moltes espècies que formen part de l’estrat intermig de la comunitat de coraligen.
Classificació i denominacions emprades
Tot seguint la pauta de la zonació, s’han diferenciat 5 nivells que corresponen a 3 pisos o estrats diferents de l’espai bentònic vertical:
- 1) Nivell del pis supralitoral: Zona mai sumergida o molt rarament. El grau d’humitat que necessiten els seus habitants ve proporcionat pels esquitxos de les ones. Aquesta zona, així doncs, és més ampla en zones batudes que encalmades. Això fa que es donin unes amplituds verticals mínimesde 30-40 cm i unes màximes de 3 o 4 m en zones molt exposades. Les severes condicions ambientals només permeten el desenvolupament d’unes poques estratègies que agrupen una baixa diversitat d’organismes.
- 2) Nivell del pis medilitoral: S’hi troben poblaments vius que requereixen o toleren la immersió però que no poden sobreviure a la immersió permanent o semipermanent: s’hi troben adaptats al flux i reflux periòdics de les ones. A Menorca, com a quasi tot el mediterrani occidental (excepte en algunes àrees com el litoral d’Algeciras o el golf de Gabés) l’amplitud de la marea és petita i el límit superior d’aquesta zona correspon al nivell més elevat de l’ona en immersió, i l’inferior, al nivell "normal" d’emersió.
- 3) Nivell vertical del pis infralitoral: El límit superior d’aquesta zona queda definit per les espècies que no poden soportar l’emersió, i l’inferior per l’adveniment del fons. La subdivisió en dos del pis infralitoral és explicable des del punt de vista físic, en funció del model general de moviment de l’aigua. Aquest és important, entre altres raons, perquè permet el transport de nutrients a les plantes i de l’aliment als animals filtradors. Segons això, cal distingir:
· Una zona des de la superfície fins a 3 m, on els moviments de l’aigua són multidireccionals.
· Una zona a partir dels 3 m de fondària, on l’aigua es mou principalment en el pla vertical, oscilant alternativament en ambdos sentits.
Lògicament, el règim hidrodinàmic diferent afectarà la bionomia dels poblaments vius.
- 4) Nivell horizontal (fons) del pis infralitoral: Les característiques principals d’aquest nivell són la fondària en que es troba, sempre per sota els 3 m que marca la subdivisió del pis infralitoral, i la disposició en horizontal del substrat dur.
- 5) Nivell infralitoral profund: En aquest treball no s’ha volgut prescindir d’una major fondària on poder comparar quins aspectes canvien en relació a la bionomia dels poblaments vius. per això s’ha buscat aprop de la zona estudiada un fons superior als 11 m, on l’aigua es mou en un flux unidireccional que depèn de les corrents generades per les ones o en profunditat. És una zona de transició cap el pis circalitoral.
Els dos transectes que s’han descrit anteriorment s’han assenyalat de la manera següent:
- A) El transecte A.
- B) El transecte B.
Així també, s’ha juntat amb la lletra minúscula d si només es referia a la riba Sud i e si només es feia referència a la riba Nord.
Per tenir una informació orientativa de l’abundància en que es troba cada espècie en l’indret que s’ah trobat del caló, s’han utilitzat els següents abreujaments:
- cc) Per indicar que l’espècie és molt abundant, superior al 50% del recobriment animal o vegetal total.
- c) Per indicar que l’espècie és abundant, però ami superior al 50% del recobriment.
- r) Per indicar que l’espècie és rara, ja que el seu recobriment és poc apreciable (segurament inferior al 5%), malgrat es poden comptar uns quants exemplars.
- rr) per indicar que l’espècie és molt rara, inapreciable a simple vista, i que si es fa una exploració detinguda costa trobar més de 2 exemplars.
Descripció de les formacions i comunitats trobades:
- a) Comunitat de Verrucaria i Littorina de la roca supralitoral.
En els substrats rocosos i durs de la zona supralitoral, els poblaments de plantes i animals són molt homogenis en totes les costes, degut potser a que no existeixen solucions adaptatives a l’estrés ambiental associat a llocs tan rigorosos.
El caló estudiat els poblaments florístics i faunístics tenen els següents components (segons la seva abundància):
· El liquen Verrucaria adriatica, epifítica sobre roques costeres calcàries, de color negrós.
· El gasteròpode Littorina punctata, pràcticament l’únic hervíbor de la zona (si excluïm les incursions nocturnes de les lapes medilitorals). És molt abundant i característic, junt amb Verrucaria, del poblament viu del pis supralitoral.
· El cirrípede Chtamalus depressus, localitzat en la part inferior de la zona.
· El cranc Pachygrapsus marmoratus, que visita irregularment aquesta zona.
. L’isòpode Ligia italica, un detritívor, és també l’únic ocupant d’aquest nínxol. És molt actiu, i es mou cap al nivell medilitoral també, especialment durant la nit, a la recerca d’aliment.
- b) Comunitat de Chtamalus stellatus de la roca medilitoral superior.
La subzona medilitoral superior, caracteritzada per aquesta comunitat, es distingeix de la medilitoral inferior des del punt de vista físic en funció d’una sèrie de factors que en ordre d’importància decreixent són la humectació, la intensitat de la llum, la disponibilitat de nutrients, i el tipus de substrat.
Aquesta comunitat es caracteritza per la presència dels cirrípedes Chtamalus stellatus. En el caló s’hi troba pobrement representat doncs l’absència de molt hidrodinamisme evita un copiós recobriment.
Les lapes Patella rustica i P. ferruginea són força abundants. En les zones més encalmades s’hi desenvolupa també un petit cinturó de Ralfsia verrucosa, propi de la roca calcària, com també, de forma ocasional, algun recobriment de Bangia atroporpurea.
Cal dir que aquesta comunitat en les zones insolades del transecte A i B es desenvolupa per tot el pis medilitoral, de manera que no només la trobem a la part superior d’aquest pis, sinó també a la inferior.
- c) Comunitat de Lithophyllum lichenoides de la roca medilitoral inferior.
Aquesta comunitat, anomenada "trottoir" (nom derivat del francès que significa vorera) per l’aspecte que adopta sobre superfícies verticals o subverticals quan creix intensament en gruix, és anomenada a les illes tenassa.
En el caló aquesta només la trobem en el transecte B a la riba Nord. El seu gruix és moderat (uns 40 cm aproximadament).
La superfície exterior està formada per una capa de menys d’un centímetre de gruix de Lithophyllum lichenoides viu. Per sota, existeix una capa intermitja i amorfa formada pels esquelets compactes de les algues mortes. La capa més interna és molt dura i blanca, i està formada per calcita pura. És el resultat del concreixament i la consolidació dels esquelets de les algues calcàries i d’altres espècies d’animals i plantes acompanyants. Una quarta capa, la inferior, es troba perforada per algues , esponges, mol·luscs, fongs, etc., i serveix d’abric a una fauna molt especialitzada. Finalment, es pot reconèixer una cinquena zona, que no pertany exactament a la tenassa, amb una comunitat d’algues i animals infra i inclús circalitorals, que busquen l’onbra i la proteccció que els hi proporciona la construcció orgànica.
Així, el poblament animal que hi ha per sobre la tenassa està constituit principalment en el caló per Actinia equina, Patella caerulea, Monodonta turbinata, Chiton olivaceus, Thais haemastoma, Mytilus galloprovinciale i Pachygrapsus marmoratus. Sota la tenassa, el poblament és anàleg al de l’antrada i part intermitja d’una cova o cavitat, que més endavant ja s’explica.
- d) Comunitat de Corallina ellongata i Laurencia papillosa de la roca medilitoral inferior.
Aquesta comunitat marca el trànsit cap a la zona infralitoral, de tal manera que es prolonga uns quants metres més al fons, penetrant completament en la zona permanentment sumergida. Es troba en indrets ombrívols, és a dir, en la riba Sud del transecte A i a la riba Nord del transecte B. Destaca la presència algal de Ceramium ciliatum, on en alguns llocs forma fàcies on és força important.
El poblament animal és semblant a la comunitat anterior.
- e) Formació d’algues fotòfiles infralitorals de mode batut a poc batut, rica amb Jania rubens.
Aquesta formació té un recobriment força important de Jania rubens, però també hi abunden algues com Halopteris scoparia, Halopteris filicina, Dictyota dichotoma, Amphiroa rigida i Corallina elongata.
El poblament animal és també força abundant, constituit principalment per espècies hervíbores que s’alimenten de l’abundant biomassa algal. Destaquen els heriçons Arbacia lixula, Sphaerechinus granularis i Paracentrotus lividus i les berga manses (és així com els hi diuen aquí als cogombres de mar) Holothuria sanctori i H. tubulosa. Per altra banda, també cal citar la presència destacada dels antozous Anemonia sulcata, Aiptasia diaphana i A. mutabilis.
- f) Formació d’algues fotòfiles infralitorals de mode calm, rica amb Padina pavonica i Halopteris scoparia.
Aquesta formació allotja la típiques comunitats d’algues fotòfiles que es localitza a poca fondària (1 a 6 metres) a llocs d’aigües encalmades, ben assolellats, sobre roques poc inclinades i amb una sedimentació abundant. És la formació més abundant del caló, juntament amb la germana formació d’algues fotòfiles infralitorals sobre fons de codolar. De fet, la diferència entre aquestes dues formacions es dèu a les algues i animals acompanyants que ocupen molt meys recobriment, és a dir, en sentit estricte, 2 fàcies diferents d’una mateixa formació. Això fa que només una simple ullada al fons del caló permeti veure que quasi tot arreu està recobert per Padina pavonica i Halopteris scoparia.
D’altra banda, Acetabularia acetabulum és sorprenent abundant en aquesta formació, ocupant un segon lloc en l’espai recobert, juntament amb Haloteris, i després de P. pavonica. De fet, l’aspecte general de la formació varia considerablement durant l’any, tant és així que a la primavera el que més abunda és Halopteris scoparia. Però a l’estiu, Padina pavonica i Acetabularia acetabulum hi tenen un desenvolupament òbtim, i el tal·lus d’Halopteris s’omple d’epífits que l’emmascaren. Altres algues que s’han trobat són dyctiota dichotoma, Jania rubens, Amphiroa rigida i Ceramium ciliatum, però molt més escasses.
Pel què fa al poblament animal, és semblant a la formació anteriorment descrita. Aquesta formació, malgrat estar per quasi tot arreu, està molt ben desenvolupada en la riba nord del transecte A.
- g) Formació de transició cap al precoraligen rica amb Myriapora truncata en grutes semifosques i extraploms.
Per què es desenvolupi aquesta foramció cal un moderat hidrodinamisme i força penombra, això fa que a pocs metres de fondària ocupi la part intermitja de les coves i extraploms, i és fàcil de reconèixer perquè és molt abundant el fals corall. És una zona on el recobriment algal és molt pobre, destacant sobretot Palmophyllum crassum, Udotea petiolata, Halimeda tuna, Peyssonnelia rubra i P. squamaria.
Però el que verdaderament és significatiu és la gran abundància de formes no algals i que són suspensívores, com són les esponges Anchinoe tenacior, Cliona celata, Agelas oroides, Hexadella racovitzai, Ircinia dendroides, Oscarella lobularis, Condrosia reniformis, Petrosia ficiformis, i algunes altres menys importants en nombre; els cnidaris Cladocora caespitosa, Polycyathus muellerae; els briozous Sertella septentrionalis, Caberea boryi; i els tunicats Didemnum lahillei i Halocynthia papillosa. És fàcil trobar adherit al substrat l’eudoridaci Peltodoris atromaculata que s’alimenta de l’esponja Petrosia ficiformis. Comentari apart mereix el ric poblament de plomalls de mar i cucs de closca (sabèl·lides i serpúlids), que contribueixen a la formació de concracions calcàries on s’hi allotgen nombroses formes de vida endolítica.
Aquesta formació es troba molt ben representada al caló ja que ambdues ribes són riques en coves i cavitats, de tal manera que en qualsevol dels 2 transectes hi és present. Lògicament, aquelles coves que siguin més grans seran les que més bé es desenvoluparà aquesta formació i més biodiversitat registrarà.
- h) Comunitat de Leptopsammia pruvoti en grutes semifosques i extraploms.
Pertanyent al precoraligen, aquest comunitat es localitza en els fons de coves i cavitats. Presenta multitud d’espècies, però que no tenen gaire abundància. Destaca l’absència total d’algues. Cal remarcar algunes espècies que únicament s’han trobat aquí:
· Esponges: Clathrina coriacia, C. clathrus, Spirastrella cunctatrix, Hexadella racovitzai, Tethia aurentium.
· Ascídies: Ascidia mentula, Pyura dura.
· D’altres, que no s’han pogut determinar.
Moltes altres espècies són presents, però també es poden trobar en la formació de transició cap el precoraligen, rica en Myriapora truncata. Tot plegat té en conjunt l’aspecte d’estar tapissat sobretot per escleractiniaris, on a més a més de Leptopsammia, també abunda Polyciathus muellerae, i pels madreporaris Hoplangia durotrix i Caryophillia inornata.
- i) Formació d’algues esciàfiles de mode calm, rica amb Lithophyllum expansum i Peyssonnelia.
Les condicions que fan necessari un recobriment tan espectacular de les diferents espècies de rodofícies calcàries coral·linals representades principalment per Lithophyllum expansum i pel gènere Peyssonnelia (P. rosa-marina, P. rubra, P. squamaria), tot i ser restrictives perquè apareixin a poca fondària, són molt exteses en el caló. De fet, abunden en en les parets verticals i entrades a coves en les zones poc assolellades de la riba Sud i ocasionalment també de la riba Nord. En conjunt, la formació coral·ligena és molt heterogènia en les seves condicions ecològiques per la gran quantitat de microambients que s’hi presenten. Aquesta heterogeneïtat ambiental comporta una diversitat biològica (tant específica com estructural) elevada.
Les algues que l’acompanyen són també esciòfiles, com Halimeta tuna, Udotea petiolata o Palmophyllum crassum, arribant a formar fàcies a l’entrada de coves i cavitats on són força abundants. Altrament, també s’hi pot trobar, però en menys quantitat, Valonia utricularis, Halopteris filicina, Dyctiota dichotoma, Phymaliton calcareum, o d’altres espècies, però ja molt escasses.
El poblament animal comença a ser abundant, sobretot pel què fa a aquelles espècies vàgils pertanyents a la microfauna i macrofauna, que es mouen entre les algues i que se n’alimenten. També s’hi pot trobar fàcies riques en Eudendrium racemosum. Aquí, també és fàcil trobar espècies vàgils, associades a aquest hidropòlip. Els eudoridacis Flabellina affinis o més ocasionalment Cratena peregrina són alguns exemples de les espècies que se n’alimenten. Pel què fa als organismes sèssils cal destacar els antozous Aiptasia diaphana i A. mutabilis, la ascídia Halocynthia papillosa o l’esponja Ircinia dendroides. Crida l’atenció el ric poblament endolític protagonitzat pels sipuncúlids Phascolosoma granulatum i Sipunculus nudus, com també pel dàtil de mar (Lithophaga lithophaga).
- j) Formació d’algues esciàfiles de mode batut a poc batut, rica amb Corallina elongata.
Aquesta formació la trobem en zones semi-ombrívoles, tot i que Corallina ellongata (molt sovint la única espècie de certa rellevància) normalment es trobi formant comunitats fotòfiles. Això fa que no tingui gaire rigor anomenar a aquesta formació esciòfila. Aquesta foramació és prou ben representada al transecte A en la riba Sud i al transecte B en la riba Nord.
El fet que el recobriment de Corallina sigui tant important es dèu als seus discs basals que recobreixen la major part del substrat, no deixant inclús lloc per l’estrat incrustant. malgrat això, s’hi troben traces d’altres algues com són Jania rubens, Phymatolithon calcareum, Dichtyota dichotoma, Halopteris scoparia, Halimeda tuna, Valonia utricularis i Acetabularia acetabulum. Cal constatar que Corallina es troba molt epifitada per altres algues, sobretot per Ceramium strictum, C. rubrum i Bryopsis plumosa.
El poblament animal és ric amb visitants ocasionals hervíbors, que s’alimenten a l’estiu de l’elevat creixement de biomassa dels epífits, i els seus depredadors. Cal destacar també la presència de fàcies on relativament abunda l’hidrari Eudendrium racemosum, on s’ha trobat associat a aquest a més dels euridacis citats en la formació anterior, diversos amphipodes.
- k) Comunitat de schizotheca serratimago de l’infralitoral profund.
Les colònies de Schizotheca serratimago, una espècie de distribució irregular que a les costes dels Països Catalans es troba només a les Illes Balears, estan representades als voltants del caló, allà on s’assoleixen més de 15 m de fondària i prolongant-se fins al fons d’aproximadament uns 30 m de profunditat. Són tan importants que caracteritzen tota una comunitat. El poblament algal és irrisori, de manera que el que més destaca són els diferents animals sèssils, tan colonials com solitaris, que recobreixen el bentos. De fet, hi ha una gran semblança amb la composició faunística de la formació de transició cap al precoraligen rica amb Myriapora truncata en grutes semifosques i extraploms i amb la comunitat de Leptopsammia pruvoti del mateix biotop pertanyents al caló i que s’han trobat a pocs metres de fondària. Tot i això, s’han detectat les següents diferències:
· Myripora truncata és menys abundant.
· Ircinia oros i I. spinosula, que no s’han trobat al caló, són molt abundants, sobretot en les zones més il·luminades.
· Leptopsammia pruvoti ocupa grans extensions, a diferència del Caló, on estava molt restringida d’espai.
- l) Formació del prat de Posidonia.
La composició faunística del prat de Possidònia, força estudiada en moltes obres, no ha estat l’objectiu en aquest treball. Simplement, s’ha constatat allà on hi havia en el fons la presència d’aquesta fanerògoma marina. En el caló es restringeix únicament a una petita zona del fons del transecte B. A la perifèria de Rafalet, el prat és més extens, però es troba a molta més fondària (aproximadament a uns 25-30 m). Cal precisar que en el caló la densitat del prat no és gaire alta, com tampoc la seva extensió (uns 3 m2). Això fa pensar que aquest alguer tan petit i amb herbeis tan poc densos estigui en una situació de risc.
- m) Formació d’algues infralitorals sobre codolar.
Aquesta formació, com s’ha dit abans, guarda unes grans analogies en el seu aspecte més aparent amb la formació d’algues fotòfiles infralitorals de mode calm, rica amb Padina pavonica. Tot i això, la seva diferent exposició a la llum, el canvi de model general de moviment de l’aigua, i un nou substrat fa que el poblament florístic i faunístic sigui en alguns casos significativament diferent.
Pel què fa a les algues, cal constatar que al llarg del fons del transecte A, les condicions d’il·luminació canvien, produint-se una progressiva disminució de la llum a mesura que hom s’acosta a la riba Sud, provocada per l’ombra que projecta el barranc. Això fa que apareguin algues encara no citades com Codium bursa o Codium vermilara, o molt poc abundants en altres zones com Galaxaura oblongata o Amphiroa rigida.
Però segurament el què és més característic d’aquesta formació, i totalment diferent del què s’ha dit fins ara, és el seu substrat, que influeix decisivament en el poblament animal. I és que els còdols que tapissen el fons estan recolsats sobre un substrat sorrenc a finament pedregós. Això proporciona a moltes espècies que habiten els fons tous un amagatall sota els blocs de pedra, i a moltes espècies que poblen els fons durs, un indret permanentment protegit i lliure de la competència algal per la llum. La confluència d’aquestes dues estratègies dóna lloc a un llistat d’espècies sorprenent, i que mai hom s’imaginaria si no s’aixequessin els còdolsque hi dipositats en el fons (això si, tot tornant-los a deixar després com estaven):
· Les esponges Chondrosia reniformis, Petrosia ficiformis, Oscarella lobularis.
· El cnidari Anemonia sulcata.
· El equiur Bonellia viridis, força abundant.
· La gran quantitat de poliquets, que malauradament no s’han pogut identificar tots, com Eupolymnia nebulosa, Myxicola infundibulum, Serpula vermicularis, Protula intestinum.
· Els equinoderms Coscinasterias tenuispina, Echinaster sepositus, Ophiotrix sp, Ophioderma longicaudum (molt abundant), Holothuria tobulosa, H. forskali, Paracentrotus lividus, Arbacia lixula.
· Els mol·luscs Chiton olivaceus, Haliotis lamellosa, Turritela turbona, Luria lurida, Columbella rustica,, Caliostoma granulatum.
· L’ascídia hallocynthia papillosa.
Reprentació gràfica de la localització de les comunitats i formacions en les transectes A i B:
Per la codificació de les comunitatsi formacions s’ha utilitzat les lletres a, b, c, d, e, f, g, h, i, j, l, m anteriorment utilitzades en la descripció d’aquestes. Cal advertir que això no déixer de ser una aproximació grollera de la realitat, i que els conjunts faunístics i florístics aquí dibuixats no tenen perquè ser tan homogenis. Entre cadascun hi ha una solució de continuitat que fa que es donguin forces barreges, fet que aquí no es representa.
ANEX 1:
LLISTAT D’ESPÈCIES
NOTA: L’ordenació taxonòmica s’ha fet a partir de la proposada per l’autor CALVIN CALVO, J. C.
ANEX 2:
IL·LUSTRACIONS FOTOGRÀFIQUES
